U1. COMPRENSIÓ ESCRITA JQCV

D’Olocau del Rei a Oriola i del Racó d’Ademús a Sogorb hi ha un altre país de valencians i valencianes: el d’aquells i aquelles que parlen castellà. Ja siga amb influències aragoneses, manxegues o murcianes, el castellà intramurs del nostre país marca el sentiment identitari del vora mig milió de persones que hi residixen, un 10% de la població valenciana. Viatgem de nord a sud, comarca a comarca, per a conéixer les peculiaritats d’eixa convivència lingüística.

De la perspectiva sobre el mapa depén que percebem el terme d’Olocau del Rei com la culminació del nord de la geografia valenciana o com una mossegada al territori aragonés veí. Al bell mig de la confluència dels antics regnes, el municipi més occidental dels Ports és l’únic de parla castellana a l’extrem nord i una de les localitats que troba els nuclis poblacionals de referència a l’altra banda de la frontera.

En el cas d’Olocau l’abastament de béns i servicis més proper i accessible està a Cantavella, la Cantavieja aragonesa, antic feu del carlista Ramon Cabrera i nexe d’esta xicoteta població amb la resta del territori valencià en connectar-la amb el camí que du a Vilafranca. Si bé la particularitat lingüística d’Olocau no determina cap reivindicació identitària respecte de la resta de municipis amb qui fa comarca, la vertebració de les infraestructures l’aproxima inevitablement cap al Maestrat de Terol.

Des del silenci dels carrers d’Olocau, entre cases de pedra i bancals de secà, les distàncies erosionen els vincles amb lesprincipals ciutats de referència per a les persones residents si tenim en compte que es tarda una hora i tres quarts a arribar a l’hospital de Vinaròs i quasi dos en aplegar a Castelló. A més, per la seua unicitat, hi manca eixa espècie d’agermanament amb altresvalencians de parla castellana que trobem en la resta de zones de contacte lingüístic.

El trajecte fins a Caudiel deixa arrere el balneari de Montanejos i el convent dels pares servites de Montan, dos dels principals atractius de l’Alt Millars, fins a una de les zones d’interior més poblades gràcies, en part, a les bones infraestructures que l’unixen amb València. Es tracta de l’Alt Palància, amb capital a Sogorb i localitats com Xèrica o Altura. Ací la parla castellana evoca encara l’accent terolenc, especialment el de la comarca veïna de Gúdar-Javalambre, i la cultura popular s’emmiralla sovint en les tradicions aragoneses. No és només el vocabulari propi, paraules com perras per a parlar de diners o maño per a saludar algú, és també l’entonació baturra, quasi jotera, de les converses.

L’autovia i la connexió de ferrocarril amb la ciutat de València, l’única de tot l’interior de la província de Castelló, així com la progressiva incorporació de l’ensenyament del valencià a les aules, han jugat en detriment de la influència transfronterera. Raquel Nebot, de 22 anys i mare d’una xiqueta que ja va a l’escola, assegura que veu positiu l’aprenentatge del valencià perquè ella mateixa ja el va poder estudiar amb anterioritat. Ara bé, davant la pregunta de si se sent o no valenciana, respon convençuda: “No. Jo només soc de Caudiel”.

La penúltima comarca, l’Alt Vinalopó, és un dels territoris més emblemàtics de contrast i coexistència lingüística. Amb capital castellanoparlant, Villena, que junt amb Saix va ser afegida a la província d’Alacant també a mitjan segle XIX, els dos idiomes es veuen obligats a trobar encaix en una situació de clara desigualtat per al valencià, parlat només per unes 7.000 persones de les 52.000 censades a la comarca.

El cas de Biar, valencianoparlant i històricament enfrontada amb la mateixa Villena, és especialment rellevant, atés que és una de les principals poblacions que envolten la serra de Mariola, amb reivindicacions per a incorporar-se a l’Alcoià. Mentrimentres, els jóvens van a l’institut de Villena, la plaça de la Constitució compta amb senyalística bilingüe, podent-se llegir a un extrem de l’Ajuntament el nomenclàtor valencià i a l’altre extrem el castellà, alhora que hi ha una avinguda dedicada al País Valencià que es pot travessar per a pujar al castell.

El trajecte per este altre país conclou a Oriola, o Orihuela, com diuen els locals, que és la capital del Baix Segura, o la Vega Baja, com també diuen els locals. És el lloc de naixement del poeta Miguel Hernández i a hores d’ara encara resten en el nostre imaginari col·lectiu les imatges de les terribles inundacions provocades en la comarca per la DANA del passat setembre del 2019.

Esta darrera parada del viatge ens servix per a escoltar l’accent murcià a vora i vora del riu Segura dins de la gran ciutat que ens comunica directament amb Múrcia per autovia i tanca el país pel sud. Amb una presència aclaparadora del castellà per tot arreu, nomenclàtor, senyalística i comerços, Oriola està més a prop de la capital de la regió veïna que d’Alacant, consolidant una identitat meridional pròpia que, sense identificar-se com a murciana, es troba al marge del valencianisme.

Els punts turístics del litoral acaben de fer la resta en una extensió desèrtica ennuvolada pels apartaments de Torrevella i les nombroses segones residències de l’única comarca predominantment castellanoparlant que té platja.