Simulacre de prova JQCV Part 1

1. Llegiu atentament aquest article i trieu l’opció correcta (a, b, c o d). Teniu en compte que, per a cada qüestió plantejada, només hi ha una resposta correcta.

Què pot aprendre l’òpera de Rosalía?

Sí, jo també vaig anar al Motomami Tour. Una experiència interessant des de diversos punts de vista: el Palau Sant Jordi abarrotat amb prop de dihuit mil persones, la majoria susceptibles d’assistir a funcions o concerts de qualsevol teatre d’òpera i que hi eren expectants, entregats i per fidelitat. Molt diferent de l’ambient que es viu habitualment al món de l’òpera. Quin és el fet diferencial? No compre l’argument limitant que són dos gèneres totalment diferents i no comparables, o que hi ha molt de màrqueting al darrere. Sempre m’ha agradat analitzar camps diferents del meu sector per aprendre de les seues estratègies, i veure què i com es pot aprofitar per adaptar-ho a l’òpera. I sabeu el que vaig veure en aquest concert? Risc, coneixement, entrega, valor afegit i bidireccionalitat.

La bona notícia és que l’òpera té una capacitat de creixement més gran que la resta dels sectors i ofereix un producte atractiu, multidisciplinari i que genera ocupació. Ara toca ser valent, reconèixer el que es pot millorar i dissenyar projectes sòlids, no cosmètics. A l’últim congrés d’Òpera XXI i OLA (Ópera Latinoamérica), en el qual vaig impartir una ponència que parlava d’aquests temes, una de les qüestions que vaig plantejar, i va haver-hi consens al respecte, va ser que els teatres d’òpera necessiten projectes realistes i ben articulats a mitjà o llarg termini. Però què vol dir tenir un projecte sòlid, realista i ben articulat? Seria agosarat per part meua començar a descriure tota una llista d’accions per millorar situacions com el descens inquietant de públic o la desconnexió dels teatres d’òpera de la societat. Cada teatre és un món i té un pressupost diferent que en condiciona les estratègies.

Tanmateix, observe la verbalització constant d’un preocupant i utòpic desig de tornar al punt prepandèmic, de tornar a la normalitat. La societat a la qual ens dirigim no es troba al mateix punt i les seues prioritats i necessitats són ben diferents; i, a més, el que anomenàvem normalitat no era molt normal. Per tant, cal arriscar-se i agafar altres camins: si sentim que les nostres estratègies ens fan transitar per patrons desconeguts, probablement estem assumint riscos; si el que fem ens resulta molt familiar, senyal que no som conscients que la pandèmia ha creat una situació excepcional que, amb els coneixements i la imaginació necessaris, ens permet fer coses excepcionals. Cada teatre i cada temporada hauria d’entendre aquesta realitat i hauria d’evitar qualsevol tipus de brindis al sol irresponsable, per prudència i honestedat envers els seus conciutadans  i  les  seues  conciutadanes,  que,  recordem-ho, hi han aportat part dels diners dels seus pressupostos, tant si assisteixen al teatre com si no hi van.

Pel que fa a les decisions estratègiques i com programar, el sentit dels valors pot dependre d’alguna cosa més objectiva que les simpaties, les antipaties i el gust personal. Això connecta amb la responsabilitat de gestors i programadors d’arribar al màxim nombre de persones i ampliar la mirada del que ofereixen, especialment en teatres i temporades finançades amb diners públics. El teatre és un lloc de trobada que té l’oportunitat de transformar les persones, facilitar vies de reflexió i debat i oferir moments de percepció que van més enllà de la seua visió habitual perquè cadascú entrega les seues conclusions. Ha de ser capaç de tocar l’ànima, com expressava el compositor Claudio Monteverdi (1567-1643) quan parlava de «l’experiència directa de la commoció de l’oient» en el prefaci del libre vuitè dels Madrigali guerrieri et amorosi. Ha d’oferir una experiència completa, ben treballada i executada de manera rigorosa i responsable, basada en el suposat coneixement de qui l’articula. Això implica sortir de la nostra bombolla «d’alta cultura», baixar del pedestal i mostrar que és possible experimentar una vivència diferent a través de l’òpera. Cal potenciar les estratègies que augmenten l’accessibilitat i la diversitat perquè tothom se senta com a casa. Quan he treballat a l’Òpera de Lió, cada matí he vist la imatge de grups de street dancers actuant lliurement sota la seua porxada, reflectint-se als  vidres de la porta principal (bonica metàfora). Tant és així, que d’aquell indret han sortit grups d’èxit com Pokemon Crew i que el mateix teatre ha acabat programant actuacions d’aquest tipus de dansa. Al vespre la porxada es converteix en un bar on es gaudeix d’actuacions de jazz. Coneixeu alguna cosa així al nostre país? És necessari convertir els teatres no només en llocs d’evasió, sinó també de trobada i compromís, a favor d’un desenvolupament transformador de les persones. Estimular la ment i els sentiments de l’espectador és fonamental per generar fidelitat.

Revitalitzar l’òpera no consisteix només a proposar interpretacions basades en noves dramatúrgies; es tracta també de difuminar les línies entre públic, intèrprets i el contingut que s’ofereix. En un període tan convuls i commovedor com l’actual, anar a veure una òpera no ha de ser un acte cultural elitista, ja que aquesta és la millor manera de blindar la seua irrellevància. Els teatres i les temporades han de ser conscients del món on vivim, han de connectar amb les persones a qui es dirigeixen i han de fomentar el respecte a tothom, vinga d’on vinga i pense el que pense. Això és el que acaba fent un projecte i un gènere rellevants per a la societat.

Font: https://revistes.ub.edu/index.php/compas-amalgama/article/view/42450/39363

Pregunta 1. Quin element de l’ambient al Palau Sant Jordi durant el Motomami Tour destaca l’autor com a factor diferencial respecte a l’òpera tradicional?

1. a) La manca de màrqueting i promoció
2. b) La presència d’un públic jove i inexpert
3. c) L’ús de dramatúrgies tradicionals
4. d) La familiaritat i la comoditat de l’audiència

Pregunta 2: Quins aspectes ressalta l’autor com a factors crucials per la revitalització de l’òpera en els quals destaca les responsabilitats dels gestors i programadors?

1. a) Mantenir una programació que es base en les preferències del públic jove.
2. b) Fer interpretacions innovadores basades en dramatúrgies tradicionals.
3. c) Establir una connexió autèntica amb l’audiència, promoure la diversitat i estimular la introspecció i el diàleg crític dels espectadors.
4. d) Augmentar els preus de les entrades per assegurar la sostenibilitat econòmica del teatre.

Pregunta 3: Segons l’autor, quina justificació dona per defensar que l’òpera no ha de ser un acte cultural elitista?

1. a) L’òpera ha d’atraure una audiència diversa i jove per garantir-ne la viabilitat.
2. b) La contemporaneïtat i la complexitat de l’òpera fan que siga una forma d’art incomprensible per a les masses.
3. c) L’òpera només ha de ser accessible per a aquells que ja la coneixen i la valoren.
4. d) L’òpera ha d’estar reservada només per a un públic elitista que pot pagar entrades costoses.

Pregunta 4: Quina responsabilitat específica destaca l’autor com a factor clau per generar fidelitat entre l’audiència del teatre d’òpera?

1. a) La necessitat de mantenir un repertori exclusivament clàssic per agradar a l’audiència tradicional.
2. b) La importància de programar obres d’òpera innovadores que desafien les convencions.
3. c) L’obligació de connectar amb l’audiència, promoure la diversitat i fomentar el respecte per a tothom.
4. d) La priorització de la sostenibilitat econòmica mitjançant un augment de preus d’entrades

Pregunta 5: Segons l’autor, quines són les dues característiques que els teatres d’òpera han de tenir per aconseguir ser rellevants per a la societat?

1. a) Connectar amb l’audiència, fomentar la diversitat i promoure l’accessibilitat.
2. b) Ser valents i reconèixer el que es pot millorar a curt termini.
3. c) Mantenir-se ancorats en les obres clàssiques i oferir una programació inalterada per no decebre l’audiència tradicional.
4. d) Continuar amb les mateixes estratègies que abans de la pandèmia i no arriscar-se per tal d’assegurar-ne la rellevància..

2. Llegiu el text següent i, per a cada espai buit, marqueu en el full de respostes l’opció més adequada al context. 

Mobilitat (in)sostenible

Aquest inici d’any s’ha publicat el meu darrer llibre, Contra la sostenibilitat. Sense voler convertir aquestes línies en un llarguíssim reclam promocional, sí que voldria aprofitar el que he aprés després d’uns quants dies fent un mínim de dues entrevistes diàries. La tesi del manuscrit és que ja no ens serveix el terme sostenibilitat, ___1___ s’ha convertit en una brúixola avariada que no és capaç d’indicar-nos la senda del futur. Alguns capítols han cridat més l’atenció que altres, com és normal, i estic ben content pel fet que la tesi principal haja estat ben rebuda. Però he pogut constatar, després d’una vintena de converses, que hi ha un tema i un de sol que ha aparegut en totes i cadascuna de les entrevistes: el cotxe elèctric. Per què? No ___2___ estic completament segur, la veritat. ___3___, però, puga apuntar alguns motius. Vegem-los.

En primer lloc, el cotxe elèctric és extraordinari. És net. És bonic. És desitjable, lluent, aspiracional, fàcil de conduir. Sabem que el cotxe elèctric serà el futur, així que, si ens en comprem un, ___4___ formarem automàticament part. La publicitat, que sobrerepresenta els cotxes elèctrics que ___5___ les gammes dels fabricants, ens ho recorda ___6___: si conduïm un cotxe elèctric farem coses impensades, ens ho passarem rebé i no contaminarem. Qui pot estar en contra d’això?

En segon lloc, ens fa la sensació de ser uns revolucionaris. La mitologia relativa al cotxe elèctric (___7___ hi ha documentals que clamen que les petrolieres el van amagar i obstaculitzar durant dècades) ens porta a pensar que, a la fi, formem part de la primera línia del combat climàtic. Conduir un cotxe amb motor elèctric és doncs un acte de rebel·lia, un gest activista i alhora compatible amb un sistema capitalista que ens resistim a abandonar. Una mena de lluita quàntica contra el canvi climàtic, ja que hi ha dos estats que se superposen: el de la reducció d’emissions i el del sosteniment d’un sistema ___8___ insostenible.

Finalment, diria que hi ha un cert element de perversa inevitabilitat. ___9___, si volem moure’ns de forma sostenible i no tenim alternatives estructurals, com un transport públic de qualitat o carrils bici segurs i connectats, quina eixida tenim? Agafar el cotxe, però fer que aquest siga ___10___ «verd» millor. El cotxe elèctric cobreix, per tant, una demanda que va més enllà del desig individual, i es troba condicionada per les estructures col·lectives. Aquest és el seu gran triomf, que no és en absolut casual.

Però comencen a aparéixer ____11___ al discurs i la percepció. Les contradiccions, ara que la tecnologia ja no és experimental i les empreses volen democratitzar-la, són cada vegada més evidents. Per què les persones que no es poden pagar un cotxe elèctric (o ni tan sols un cotxe) han de sufragar amb els seus impostos els punts de recàrrega que s’estan posant als centres comercials, i ___12___ beneficiaran també els que conduïsquen cotxes de luxe hipercontaminants? Canvia en alguna cosa que el motor del cotxe mute de gasolina a elèctric si el vehicle privat continua ocupant el mateix espai a la ciutat? I, ara que en parlem tant, d’energies renovables i territori, quin sentit té ___13___ el medi rural de plaques solars per tal d’alimentar els vehicles privats de les ciutats que no canvien el seu model de mobilitat?

Tal vegada la pregunta es repeteix perquè, darrere de la màscara de la sostenibilitat, la insistent aposta pel cotxe elèctric exhibeix el seu únic propòsit: sostenir a la indústria automobilística, aquella que ens ha enganyat amb les emissions i que ens ha furtat espai comú i compartit. El cotxe del futur serà elèctric i serà més net, no en tinc cap dubte. Com tampoc que el model de mobilitat no estarà basat en el vehicle privat, i que les gàbies de metall que ___14___ les artèries urbanes seran, si fem les coses bé, un nombre que minvarà ____15___.

Font:https://metode.cat/revistes-metode/seccions/diccionaris-futurs/mobilitat-insostenible.html

3. Llegiu el text següent i, per a cada espai buit, marqueu en el full de respostes l’opció més adequada al context.

Contra l’elitisme cultural

Torne a sentir veus que es queixen de l’elitisme de l’oferta cultural i que reclamen una major accessibilitat a la cultura. Fins ací, ___16___ estic d’acord. Però quan em tradueixen què vol dir elitisme i accessibilitat, ___17___. Em venen a dir que qualsevol consum cultural que exigisca esforç, preparació, fins i tot un sacrifici de temps, de concentració, de formació, ___18___ inaccessible per al gran públic i, per tant, elitista, perquè només ___19___ accedirà una elit. Bona part de la creació cultural més complexa i profunda, de més ambició i amb més càrrega ètica i estètica exigeix aquest esforç personal, que sol ser ben recompensat per aquestes creacions. ___20___, resulta que són inaccessibles i, per tant, elitistes.

I què proposen llavors, contra l’elitisme? Rebaixar. Si fer un esforç converteix les coses en inaccessibles, proposem coses que no requereixen cap esforç, cap actitud proactiva. Que això vol dir ___21___ moltes de les creacions culturals més ambicioses i més sòlides, perquè reclamen esforç? Doncs ___22___, en el nostre combat contra l’elitisme.____23___, tot és cultura. Sense jerarquies ni distincions ni diferència de valor. Hem d’oferir cultura? Doncs oferim la que siga d’accés més fàcil, perquè no hi ha millor ni pitjor. ___24__, el que podria semblar millor perquè és més treballat, més matisat, més arriscat, és pitjor perquè aquestes virtuts el converteixen en inaccessible i, per tant, en elitista.

No fa tants anys, els ateneus llibertaris demanaven als obrers que llegiren Dostoievski. I proposaven concerts populars del millor nivell possible. Creien que, per combatre l’elitisme, no s’havia de rebaixar el nivell de l’oferta, sinó que s’havia d’oferir la formació i generar la inquietud ___25___ tothom poguera accedir a tota l’oferta cultural, fins i tot a la més exigent. No era tan sols una qüestió econòmica, i avui encara ho és menys. Les biblioteques són de franc, i tant de franc és ___26__ una obra de Dostoievski com una de Corín Tellado. I ni tan sols la gratuïtat és imprescindible: alguns ___27___ es queixen pels preus de la cultura paguen moltíssim més per altres ofertes d’entreteniment. ____28___ problemes sobre la possibilitat d’accedir-hi, i els hem de resoldre. Però ben sovint el problema és la voluntat de fer l’esforç que aquest accés ens demana.

Em sembla una millor manera de combatre l’elitisme cultural el que feien servir els anarquistes que llegien Dostoievski que no els qui avalen la renúncia o ___29___ la possibilitat d’accés al que abans en déiem alta cultura al conjunt de la població.___30___: em sembla que el veritable elitisme cultural és dir a la gent que és millor la cultura que no demana cap esforç. I que té el mateix valor el disseny d’unes botes que l’obra de Shakespeare. Que tot és igualment cultura i que, llavors, preu per preu, val més rebaixar el nivell d’exigència de l’oferta que no ajudar a apujar el nivell d’exigència de la demanda.

Font: https://www.eltemps.cat/opinio/21879/contra-lelitisme-cultural